Diu un conte jueu que un jove va anar a visitar a un savi conseller i li va explicar els dubtes que tenia sobre els seus sentiments per la seva família. El savi el va escoltar, el va mirar als ulls i li va dir només una cosa:
- Estima-la.
I després va callar.

El noi va dir:
- Però, encara tinc dubtes ...
- Estima-la, li va dir de nou el savi.
I, davant el desconsol del jove, després d'un breu silenci, li va dir el següent:
- Fill, estimar és una decisió, no un sentiment.

Estimar és dedicació i entrega. Estimar és un verb i el fruit d'aquesta acció és l'amor. Estimar és un exercici de jardineria. Arrenca el que facis malament, prepara el terreny, sembra, sigues pacient, rega i tingues cura. Estigues preparat perquè hi haurà plagues, sequeres o excessos de pluges, però no per això abandonis el teu jardí. "Estima", és a dir, accepta, doni valor, respecta, dona afecte, tendresa, admira i comprèn.
Simplement, estima.

Saps per què?

Perquè la intel·ligència, sense amor, et fa pervers.
La justícia, sense amor, et fa implacable.
La diplomàcia, sense amor, et fa hipòcrita.
L'èxit, sense amor, et fa arrogant.
La riquesa, sense amor, et fa avar.
La docilitat, sense amor, et fa servil.
La pobresa, sense amor, et fa orgullós.
La bellesa, sense amor, et fa ridícul.
L'autoritat, sense amor, et fa tirà.
El treball, sense amor, et fa esclau.
- I LA VIDA SENSE AMOR, NO TÉ SENTIT.